Art rupestre de l'Arc Mediterrani de la península ibèrica

Inici » Cultura » Art rupestre de l'Arc Mediterrani de la península ibèrica

L'art rupestre de l'arc mediterrani de la península ibèrica aplega un fascinant mosaic d'imatges que narren la vida i les creences de les comunitats prehistòriques, des del Paleolític superior fins a l'Edat dels Metalls. S'hi integren estils diversos —paleolític, llevantí, macroesquemàtic i esquemàtic— que, junts, dibuixen una panoràmica única del passat. Aquest conjunt, dispers per sis comunitats autònomes, és una de les concentracions d'art prehistòric més importants d'Europa..

Reconegut per la UNESCO el 2 de desembre de 1998 a Kyoto, aquest bé cultural es coneix amb l'acrònim ARAMPI i agrupa 756 jaciments a 163 municipis, estenent-se de nord a sud des d'Osca fins a Almeria. La seva singularitat, fragilitat i vincle amb paisatges humanitzats d'alt valor ecològic van motivar la inscripció a la Llista de Patrimoni Mundial, reforçant la necessitat de la seva conservació i difusió amb criteris científics i didàctics.

Què és ARAMPI i per què és únic

L'anomenat Art Rupestre de l'Arc Mediterrani de la Península Ibèrica (ARAMPI) no és un conjunt homogeni, sinó un gran paraigua que empara tres grans tradicions d'expressió gràfica: la paleolítica, la llevantina i l'esquemàtica, amb la important aportació de l'anomenat art macroesquemàtic. El nexe més distintiu és l'art valencià, de caràcter naturalista i narratiu, propi d'aquest àmbit geogràfic mediterrani.

La varietat temàtica resulta aclaparadora: hi ha des de motius geomètrics i simples traços fins a escenes que integren animals i figures humanes en activitats com caça, recol·lecció, dansa, conflicte o rituals. Aquests panells expliquen la vida quotidiana i l'espiritualitat de les darreres societats caçadores-recol·lectores i de comunitats que van incorporar progressivament pràctiques neolítiques.

En el debat científic, la cronologia de l'art llevantí es mou en dues grans propostes: una que el situa a l'Epipaleolític (aprox. 8000-5000 aC) i una altra que l'ubica en un horitzó neolític (aprox. 5000-2500 aC). Ambdues visions coincideixen a l'origen en grups amb substrat epipaleolític que van anar sumant innovacions de la nova economia agro-pastoril.

Àmbit geogràfic i nombre de jaciments

L'arc mediterrani, tal com ho va definir la Unió Europea a les perspectives d'ordenació territorial, comprèn serres litorals i interiors de Catalunya, Aragó, Castella-la Manxa, Comunitat Valenciana, Regió de Múrcia i Andalusia. En aquest territori s'han inventariat 756 estacions rupestres amb diferents estils i cronologies, repartides per 6 comunitats i 163 municipis.

Aquest conjunt va ser inscrit pels valors artístics, documentals i paisatgístics, i per l'elevat risc de pèrdua que pateixen aquestes manifestacions a l'aire lliure. El reconeixement internacional ha afavorit mesures integrals de protecció i divulgació en què col·laboren administracions, parcs culturals i centres dinterpretació.

Andalusia: serres, abrics i grans referents

Andalusia comparteix aquest patrimoni amb altres regions, però destaca per la concentració d'enclavaments a les províncies orientals: Jaén, Granada i Almeria. Es documenten 69 estacions agrupades en quatre nuclis geogràfics: comarca dels Vélez/Altiplano (Almeria i Granada) i, a Jaén, Sierra Morena, Quesada i Sierra de Segura.

Al massís de les serres de María-Los Vélez (nord d'Almeria) hi ha el Monument Natural Cova d'Ambrosio, un abric calcari freqüentat per renovar utillatge lític, amb pintures del Paleolític superior. Entre els seus motius, sobresurt un cavall en ocre vermell, nítid i poderós, que domina el conjunt.

Molt a prop, la cèlebre Cova dels Rètols alberga fins a 174 figures en cinc grups: abunden antropomorfs —molts bitriangulars— i zoomorfs (cérvols, cabres). Allí es localitza el conegut Indalo, figura feiticeira convertida en símbol de la província d'Almeria.

A l'Altiplà de Granada, a Huéscar, emergeix la Pedra del Rètol o dels Sants Màrtirs, on la tradició local va interpretar taques vermelles com a sang d'Alodia i Nunilón. Aquest petit abric mostra figures humanes, sols o estrelles esquemàtiques, pectiniformes, barres, punts i taques, i fins i tot peixos —una raresa en aquest repertori—.

La postpaleolítica a Jaén va deixar a Aldeaquemada una autèntica galeria a l'aire lliure amb 19 estacions. L'abric Taula de Pochico, prop de la Cascada de la Cimbarra, reuneix tres panells amb cabres, cérvols, barres i traços en vermells i ocres; el seu entorn suma altres abrics com Poyo Inferior i del Mig de la Cimbarra, Cova dels Mosquits i Cimbarrillo del Prado de Reche.

El terme d'Aldeaquemada conserva a més estacions clau com Cova de la Mina, Gola de la Hoz, Prado de l'Azogue i Cova dels Arcs; i, al veí Parc Natural de Despeñaperros, apareixen conjunts de gran interès com Vaques de Retamoso, Los Órganos o Collado de la Ginesa. Tot i que no tots estan dins de la declaració UNESCO, el seu valor cultural és indiscutible.

Quesada, també a Jaén, suma 22 estacions amb un ventall que va de l'Eneolític a l'Edat del Bronze. A la Cova de l'Encajero es van trobar fragments ceràmics a torn ia mà, ia les parets conviuen pintures esquemàtiques d'aire llevantí, gravats, cassoletes i una espiral de tres voltes de gran interès.

A la Serra de Segura, les valls del Zumeta i Riu Fred concentren enclavaments excel·lents. Destaquen els abrics de l'Engarbo, la Canyada de la Creu i la Cova del Coll del Guijarral, amb escenes de caça i lluita —bous, cèrvids, arquers— i animals ferits que aporten narrativa i dinamisme.

L'abric Cañada de la Cruz, orientat al sud-sud-oest, presenta dos grups: el primer, amb escenes de lluita, arquers, un cérvol i una figura femenina amb traç lineal i estil naturalista-semiesquemàtic; el segon, amb barres ramiformes en vermell fosc i marró clar. La varietat de motius evidencia fases i mans diferents.

Al Coll del Guijarral —Poyo dels Rètols—, un parament de més de quaranta metres conserva ramiformes, bilobulats, halteriformes, barres i figures humanes i animals esquemàtiques. Criden l'atenció tres cànids de mides variades, un càprid, dos arquers en plena acció i diversos ídols oculats.

Castella-la Manxa: 93 registres i grans conjunts visitables

Castella-la Manxa aporta 93 registres al bé UNESCO: 79 a Albacete, 12 a Conca i 2 a l'Alt Tajo (Guadalajara). Una part d'aquests enclavaments és visitable, amb especial presència a Albacete i Conca, cosa que facilita la divulgació amb control i protecció.

Albacete: Nerpio, Alpera, Ayna i Hellín

A Nerpio, la Solana de les Covatxes —descoberta el 1954— agrupa nou cavitats a la capçalera del Taibilla, sobre escarps calcaris. Les seves escenes mostren caça i contextos socials; destaca una dansa presidida per un personatge masculí envoltat de dones amb faldilles llargues.

També a Nerpio, el Torcal de les Bojadillas reuneix set cavitats al vessant meridional del Riscal de les Bojadillas, a uns 1.100 metres d'altitud. Domina l'estil llevantí amb tintes planes, siluetejades i farcides en vermell i negre; les Cavitats I i IV concentren 171 i 303 figures, amb el cèlebre Fris dels Bous.

El Fris dels Bous presenta una desena de bòvids, un cérvol recolzat entre matolls i un bòvid reinterpretat més tard com a cérvol. Està prevista l'obertura regulada a la visita pública, impulsada des de l'Ajuntament de Nerpio, per compatibilitzar accés i cura del recurs.

La Cova de la Vella (Alpera), descoberta el 1910 pel mestre Pascual Serrano Gómez, és un dels conjunts més emblemàtics. Aglutina més d'un centenar de figures: humans i animals (cérvols, cabres, bous, cavalls, cànids i altres quadrúpedes), amb motius esquemàtics com barres i traços geomètrics.

Aquestes manifestacions corresponen als darrers grups epipaleolítics que van habitar les serres alperines entre ca. 10.000 i 6.000 a. C., oferint un testimoniatge excepcional de la transició cap a noves formes de vida. El diàleg entre figuració llevantina i abstracció esquemàtica en un mateix abric és un dels seus atractius més grans.

La Cova del Nen (Ayna), al nord-oest del barranc de l'Infern —una gola llaurada pel riu Món—, conserva art paleolític i llevantí. Al vestíbul s'estén un panell principal de 2 metres amb zoomorfs d'estil paleolític (Solutrense) en ocre vermell, entre els quals sorprèn el dibuix d'una serp.

Al costat de l'entrada hi ha un altre plafó amb tres figures humanes en actitud de caça, executades en estil llevantí. Coneguda antigament com a Cova dels Infants, les seves pintures no van ser reconegudes com a rupestres fins al 1970, un exemple de com el saber local precedeix a la validació científica.

A Hellín, l'Abric Gran de Minateda -estudiat per l'abat Breuil a inicis del segle XX- custòdia més de 600 figures en una petita cavitat d'uns 20 metres d'amplada per 4 d'alçada. La majoria són llevantines i una part menor pertany al repertori esquemàtic, amb cronologies que abasten des de l'Epipaleolític (ca. 6500-6000 aC) fins a l'Edat del Bronze.

Entre els seus motius sobresurten cavalls, bous, cabres i cérvols; un gran bou a la zona inferior del panell; una alineació de cavalls a dalt; un grup d'arquers en possible enfrontament; un ramat de cabres en fila; i una dona guiant de la mà una persona menor. La composició i el moviment reforcen el caràcter narratiu típic del llevantí.

Conca: Villar del Humo i la vall de Marmalo

A Villar del Humo, l'abric de Selva Pascuala se situa a la Serra de les Cordes, a la part alta de la Rambla de l'Anear ia l'entorn exterior dels Carrerons de Potencio. És un abric molt obert amb 84 figures repartides en dos panells separats uns quatre metres.

El panell 1 combina motius llevantins i esquemàtics amb un bòvid central de grans dimensions; el panell 2, amb motius de tendència naturalista no llevants, integra quatre zoomorfs —tres èquids— i una figura antropomorfa, acompanyats d'alineacions de barres verticals. La convivència d'estils i composicions suggereix diferents històries en el mateix suport.

El conjunt d'Abrics de Penya de l'Escrit (descoberts el 1918) suma tres estacions disposades en parets de gres al llarg d'una rambla que drena al sud-oest la Serra de las Cordas, a uns 7 km de Villar del Humo. En total es compten 170 figures amb cèrvids, bòvids i caprins, a més de figures humanes, distribuïdes en escenes de to naturalista llevantí i altres no ajustades al cànon llevantí.

Les estacions de Marmalo, a l'encaixonament del riu Mesto, inclouen cinc abrics. A Marmalo I és protagonista un gran bòvid —freqüent a l'imaginari llevantí—, mentre que en altres estacions alternen punts i ratlles esquemàtics amb bous i cèrvids de tradició llevantina.

Aragó: tres estils, parcs culturals i protecció legal

Aragó conserva exemples dels tres grans estils reconeguts a la península: cantàbric, llevantí i esquemàtic, a més de testimonis paleolítics de gran antiguitat. El 1978 es va documentar la cova de la Font del Trut (Asque-Colungo, Osca), amb ocupació de fa uns 22.000 anys, els gravats i pintures dels quals van corroborar la presència d'art paleolític aragonès.

Altres exemples paleolítics inclouen la cova del Formó (Toledo de la Nata, Osca) i Roca Hernando (Cabra de Mora, Terol). L'art llevantí, desenvolupat entre ca. 6000 i 4000 a. C., és pictòric, amb figures farcides en tintes planes i colors vermell, negre i blanc; prioritza la figuració i les escenes dinàmiques.

A Aragó es distingeixen dos corrents al llevantí: el clàssic (naturalista) i l'esquemàtic (més abstracte). La tradició naturalista brilla en abrics com Chimiachas (Alquézar), Arpán (Colungo), Plànol del Polit (Casp), Valdecharco (Valdegorfa) o, a Albarrasí, Les Olivanes, El Prado del Navazo i La Cuineta del Bisbe.

Les figures esquemàtiques són abundants a Osca —Mallata (Colungo), Lecina— i també al Baix Aragó de Terol —Fenellosa, Estrets d'Albalate—. Aquesta diversitat estilística dins una mateixa regió ajuda a entendre les transformacions culturals i tècniques al llarg del temps.

La Llei del Patrimoni Cultural d'Aragó (Llei 3/1999) reconeix com a Béns d'Interès Cultural, per ministeri de llei, les coves, els abrics i els llocs amb art rupestre. Al costat de la declaració UNESCO del 1998, el Govern d'Aragó va impulsar la figura de Parcs Culturals per protegir i difondre aquest patrimoni vulnerable.

Al Parc Cultural del Riu Vero —Mallata, Barfaluy, Arpán, Chimiachas, Fuente del Trucho— es concentren els tres estils clàssics de l'art prehistòric, una cosa única a la península. Els conjunts valencians més ben conservats es localitzen al Parc Cultural del riu Martín i al d'Albarracín, amb centres d'interpretació i rutes senyalitzades.

La vulnerabilitat és real: s'han documentat espolis i danys, com ara gravats arrencats als Secans (Mazaleón) i fregaments de pintures a Valdecharco. La distinció europea del 2010 -Itinerari Cultural del Consell d'Europa, Camins d'Art Rupestre Prehistòric- en reforça el reconeixement i promou bones pràctiques de visita.

Com es pinta la prehistòria: tècniques, suports i escenes

El suport preferent són abrics poc profunds i parets verticals, on la llum i la intempèrie conviuen amb pigments minerals, especialment ocres. Al llevantí, les figures es tracen amb perfils simples i farcits plans; a l'esquemàtic, dominen signes abstractes (barres, punts, pectiniformes, ramiformes, halteriformes).

Les temàtiques inclouen animals —cèrvids, bòvids, caprins, cavalls i, ocasionalment, cànids— i figures humanes que porten atributs (arcs, fletxes) o adopten postures dinàmiques (caça, dansa, combat). Excepcionalment apareixen peixos —com a la Pedra del Rètol de Huéscar—, ampliant el repertori iconogràfic.

Pel paleolític, la paleta i els traços busquen volum i naturalisme; al llevantí, la narrativa monumentalitza escenes col·lectives; en allò esquemàtic, la síntesi gràfica transmet idees i símbols amb mínims recursos. Aquest trànsit estilístic resumeix canvis en economia, mobilitat i rituals.

Història de la investigació i cronologies proposades

Des dels treballs de Breuil, Cabré i Obermaier —els qui, juntament amb L. Siret i F. de Motos, van visitar el 1911 enclavaments almeriencs com la Cova dels Rètols i la Cova d'Ambrosio—, la interpretació del llevantí ha evolucionat. Es va passar d'enquadrar-lo dins una seqüència paleolítica a situar-lo, després del descobriment de l'art macroesquemàtic als anys 80, en marcs epipaleolítics o neolítics posteriors.

Avui conviuen dos marcs cronològics principals: Epipaleolític (ca. 8000-5000 a. C.) i Neolític (ca. 5000-2500 a. C.). En tots dos, el llevantí s'entén com a llegat de grups amb tradició caçadora-recol·lectora que van integrar progressivament pràctiques agrícoles i ramaderes.

La bibliografia especialitzada i els programes de datació indirecta, juntament amb estudis de superposicions i estils, han afinat aquest relat sense tancar-ho del tot. Tal com va subratllar Hans-Georg Bandi el 1952, és una herència especialment viva que dialoga amb el present.

Protecció, gestió i visita pública

La inclusió a la Llista de Patrimoni Mundial el 1998 i la designació d'Itinerari Cultural del Consell d'Europa el 2010 han impulsat models de gestió participativa. Parcs Culturals, centres d'interpretació, senyalètica i recorreguts guiats busquen compatibilitzar la conservació, l'estudi i el gaudi públic.

Els casos d'espoliació i deteriorament —com els de Mazaleón o Valdecharco— recorden que qualsevol contacte directe amb les pintures accelera la seva degradació. La clau és una visita responsable: distància adequada, sense tocar, sense flaixos i respectant tancaments estacionals o quotes d'accés.

En determinades àrees –com Nerpio o Hellín– s'estan desenvolupant obertures regulades i programes de reserva prèvia, sovint en col·laboració amb ajuntaments i entitats locals. Aquest enfocament beneficia les comunitats, potencia el turisme cultural i redueix riscos per als abrics.

Selecció de llocs imprescindibles per territoris

Andalusia: serres de María-Los Vélez (Cova d'Ambrosio i Cova dels Rètols), Altiplà de Granada (Pedra del Rètol d'Huéscar) i, a Jaén, Aldeaquemada (Taula de Pochico i entorn), Quesada (Cova de l'Encajero) i Serra de Segura (En Serra de Segura). Cada enclavament aporta peces clau —cavalls paleolítics, indals, ídols oculats, arquers— que enriqueixen el conjunt.

Castella-la Manxa: a Albacete, Solana de les Covatxes i Torcal de les Bojadillas (Nerpio), Cova de la Vella (Alpera), Cova del Nen (Ayna) i Abric Gran de Minateda (Hellín); a Conca, Selva Pascuala i els conjunts de Penya de l'Escrit i Marmalo (Villar del Fumo). Són llocs paradigmàtics per comprendre el repertori llevantí i les seves connexions amb l'esquemàtic i el paleolític.

Aragó: Parc Cultural del Riu Vero (Osca) amb Mallata, Barfaluy, Arpán, Chimiachas i Font del Trucho; Parc Cultural del riu Martín i Parc Cultural d'Albarrasí (Terol); a més d'enclavaments com Pla del Pulido (Saragossa). La concentració d'estils i la qualitat de conservació converteixen Aragó en un laboratori de referència.

Raons de valor universal excepcional

Exclusivitat de l'art valencià, capacitat narrativa de les escenes, diversitat estilística, cronologia àmplia i connexió orgànica amb paisatges d'alta qualitat ecològica. El conjunt ARAMPI és un fitxer visual d'enorme valor per comprendre processos culturals clau en la història humana.

La seva distribució en abrics a l'aire lliure en reforça la fragilitat i exigeix ​​estratègies de gestió sensibles al medi natural i social. Per això, la coordinació entre administracions, científics i comunitats locals és essencial.

La suma de 756 jaciments, d'Osca a Almeria, a 6 comunitats i 163 municipis, ofereix una densitat i variació sense equivalents. Castella-la Manxa, amb 93 registres -79 a Albacete, 12 a Conca i 2 a l'Alt Tajo-, és un actor clau en l'equilibri territorial del bé.

Consells per planificar la visita

Consulteu horaris, normes d'accés i necessitats de reserva; triar rutes interpretades quan estiguin disponibles; i aprofitar centres de visitants i museus locals. L'educació patrimonial és la millor aliada de la conservació i una experiència més rica per a qui recorre aquests paisatges.

Planifica per regions, deixant temps per senders i miradors propers als abrics, i porta prismàtics per observar detalls sense acostar-te a les superfícies pintades. Recorda: no tocar, no calcar, no fer servir il·luminació agressiva i no deixar residus.

En destins amb diversos abrics propers —com Nerpio, Rio Vero o Albarrasí—, és bona idea dedicar almenys un parell de dies. Així es combinen art, natura i gastronomia local amb calma i respecte pels entorns.

Aquest recorregut per l'art rupestre de l'arc mediterrani revela un patrimoni on la tècnica, el paisatge i la memòria col·lectiva s'entrellacen sense costures: cavalls paleolítics, danses, arquers, ídols i signes abstractes conviuen en roques que han resistit mil·lennis. La protecció legal, el treball científic i la visita responsable garanteixen que aquestes empremtes segueixin parlant-nos, amb la mateixa força, als que ens acostem a escoltar-les.